A l'associació Veu Pròpia, nous i noves valencianoparlants a favor de la llengua, utilitzem un neologisme propi de la nostra parla de grup, ser veupròpia. Quan diem d'algú que és un veupròpia volem dir que és una persona que té el nostre perfil, el perfil d'aquesta associació, és a dir, algú que no tenia el valencià com a llengua materna però que l'ha adoptat en algun moment de la seua vida, per diverses raons (cadascú de nosaltres solem tindre raons diferents per haver-ho fet).

Al fil d'aquesta digressió sobre un neologisme inventat que reivindique, em ve al cap les nombroses vegades que m'han preguntat per què sóc nova parlant, per què he decidit adoptar una llengua que “no és la meua”. Davant d'aquesta pregunta jo em plantege que resulta molt més interessant la pregunta que la resposta. Efectivament, per què he adoptat el valencià com a llengua predominant en la meua comunicació diària, podria ser més o menys important. Però, per què resulta tan sorprenent que una persona castellanoparlant d'origen (en el meu cas) parle valencià habitualment? Per què desperta la incomprensió generalitzada? Sens dubte, açò respon a una sèrie de prejudicis i a una tendència a dividir els grups socials en bàndols que fa estremir. Davant d'aquesta pregunta, només puc interrogar al meu torn, per què et sorprén tant que ho faça?

Sembla que cada vegada més, a la mentalitat de molts, el ventall de colors es limita, mentre que la realitat que vivim és tot el contrari, cada vegada més la nostra societat es fa més complexa, inclou noves cultures i noves llengües. Per tant, la lògica ens diria que el que hem de fer és incloure, no excloure, sumar i no restar, i enriquir les nostres vivències i els nostres coneixements com més millor.

Així doncs, la persona que es pregunta per què algú fa l'esforç d'incloure una llengua més al seu bagatge cultural, sens dubte ens està dient, “és que clar, jo no ho faig i tu, amb la teua actitud, em recordes que ho podria fer”; o, altrament, podria ser el cas de qui, ja parla valencià perquè és la seua llengua materna, està acostumat que la seua llengua siga menyspreada i, per tant, es planteja “perquè fas eixe esforç innecessari, si parlant en castellà ens entendrem igual?”, o, simplement, aquell que es deixa dur per un discurs que considera el valencià una cosa prescindible i, per tant, manifesta la seua sorpresa davant d'algú que es moleste a gastar-lo.

Qualsevol dels casos anteriors em desperta la mateixa preocupació: com fer que aquesta pregunta deixe de ser habitual? Potser una manera seria contestant a la pregunta de per què sóc veupròpia a través de la meua experiència, però he de dir que moltes vegades açò resulta difícil de fer perquè és com si, d'alguna manera, t'obligaren a despullar-te davant dels altres, a confessar perquè has pres una decisió determinada en la teua vida i no una altra. Bé, vaig nàixer a València al si d'una família que utilitzava com a llengua vehicular el castellà, entre altres coses perquè ma mare és canària, i perquè mon pare, encara que és valencià i parlava valencià amb algun dels meus oncles i alguns amics, mai se li haguera passat pel cap parlar-nos valencià als seus fills, ja que en eixa època el valencià no estava gens considerat, tenint en compte que estrenàvem democràcia i que com tots sabem, durant la dictadura les diverses llengües de l'Estat espanyol estaven prohibides.

Per tant, em vaig educar en un perfecte castellà però sempre sobre la base del respecte als altres, cosa que he d'agrair a la bona educació que em donaren mos pares. Al batxillerat, ja havien arribat les classes de valencià i vaig sentir-me enlluernada per autors valencians com Ausiàs March, Joanot Martorell, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster, entre d'altres. Per fi, a la universitat, vaig començar a fer el canvi de llengua gràcies a les noves amistats que vaig fer que parlaven valencià, ja que fins aquell moment no havia tingut ocasió de parlar-lo perquè tot el meu cercle d'amics parlava castellà. Aleshores, per què sóc veupròpia? Realment no ho sé molt bé, per un seguit de raons diverses la primera de les quals l'apuntava adés: el respecte als altres. D'altra banda, supose que vaig descobrir que la cultura castellana que vaig “mamar” no excloïa una altra que també em pertanyia com a valenciana que sóc de naixement. A més a més, he de dir que sempre m'havia sentit molt conscient que allò que jo parlava en ma casa no era el castellà que m'ensenyaven a l'escola. Supose que el fet que ma mare i la meua família parlaren eixa bella variant del castellà estàndard, el castellà de Canàries, va despertar en mi des de ben xicoteta la consciència de la perifèria, del que significava ser diferent i, per tant, de la necessitat de mantindre la diversitat en tots els àmbits.

Imma Simón de León
Veu Pròpia-València