La lectura del llibre de Jordi Sebastià El parany cosmopolita, Editorial Afers, Catarroja, que recomane des d’ací, m’ha fet reflexionar sobre una sèrie de conceptes que trobe molt útils per al discurs de Veu Pròpia. En aquesta obra l’autor ressegueix l’evolució històrica del terme cosmopolita fins als nostres dies. Ara mateix, dir que alguna cosa és cosmopolita implica connotarla positivament perquè se suposa que està en contacte amb les últimes tendències de la cultura. Tanmateix, aquest concepte tan volgut en alguns àmbits amaga un rerefons d’homogeneïtzació cultural que no s’adiu amb la diversitat pròpia de la humanitat.

El nostre plantejament del discurs lingüístic posa l’èmfasi, entre altres coses, en la relació afectivaque els nous parlants establim amb el valencià i que ens proporciona una visió diferent i més completa del nostre entorn. És aquesta idea d’entorn lingüístic la que ens pot facilitar nous arguments per tal de resituar la qüestió de la llengua en el nostre àmbit lingüístic. Un dels conceptes que apareixen esbossats al llibre de Sebastià i que pense que poden ser útils en aquesta tasca, és el de diversitat lingüística com a part indestriable de la diversitat cultural humana.

Parlar de diversitat lingüística ens remet necessàriament a altres tipus de diversitat, com la diversitat biològica, concepte aparegut en el camp de l’ecologia però a hores d’ara molt conegut i assumit per àmplies capes de la societat, cada vegada més conscienciades des del punt de vista ambiental. Així, i de la mateixa manera que es considera que cal preservar els ecosistemes naturals, perquè això suposa respectar les evolucions particulars de cada ecosistema i mantenir l’equilibri natural, la preservació de la diversitat lingüística implica respectar la igualtat entre totes les llengües i cultures humanes ja que també aquestes són un producte únic d’unes determinades coordenades històriques i socials. Aquesta idea pot tenir una gran força de cara a les persones que han adoptat o volen adoptar la nostra llengua, perquè ens dóna un argument irrebatible que ens situa com a persones responsables de l’ecosistema lingüístic del nostre voltant. A més a més, ser conscients d’aquesta responsabilitat, pot fer que ens sentim més implicats amb la nostra nova llengua i tinguem la necessitat d’actuar per tal de millorar la situació de les llengües pròpies (i úniques) d’un determinat territori.

També, és un argument que s’oposa a termes com ara el de globalització. Un concepte ben difícil de definir que, partint d’anàlisis purament econòmiques, s’estén a altres àmbits com el cultural, és a dir, el mercat global ha d’afectar fins i tot les llengües i les cultures que, al cap i a la fi, només serien un producte més. Aquesta idea ha estat explotada per alguns estudiosos de la realitat lingüística de l’Estat espanyol per tal de propugnar la superioritat intrínseca del castellà sobre les altres llengües de l’Estat, basant-se en el fet que produïa un major flux d’intercanvis econòmics al món.

Des de la perspectiva de la linguodiversitat, nosaltres no considerem les llengües una mercaderia sinó una producció humana única que respon a unes evolucions històriques determinades en un territori concret. Aquest nou punt de vista ens permet enfrontar-nos amb un argument molt més sòlid a l’eterna pregunta: “Per què hauria de parlar valencià?” i a plantejar-nos una resposta que no només és vàlida en el nostre entorn més directe sinó que també ho és en àmbits més generals: “perquè si parles valencià no només coneixeràs gent nova i tindràs una altra cultura, sinó que també contribuiràs a preservar la diversitat cultural i lingüística del planeta”.

Rafael Comeche i Palanques
Veu Pròpia-València