És aquesta una frase molt utilitzada en els darrers mesos dins de la polèmica lingüística que patim tots els valencians i que el nostre govern actual ha batejat i difós, fins a fer-la un leit motiv constant en els defensors més encesos i aferrissats del valencià. Aquesta frase, dita així, en castellà, “estamos en contra de las injerencias externas” o “no vamos a permitir más intromisiones del gobierno central”, és tota una declaració de principis que no té desperdici i que intentarem analitzar al llarg de l'article, però primer voldríem fer una xicoteta anàlisi de tot aquest procés polític que ha encetat el govern valencià:

Tot va començar amb l'elaboració de la Constitució europea i la reivindicació que el català fos llengua oficial a Europa. De seguida, el govern valencià va posar el crit en el cel i va reivindicar que el valencià també havia d'estar, que no érem menys que ningú, a la qual cosa totes les institucions polítiques, científiques, cíviques..., amb mig trellat, ja que no cal tindre'l sencer per a entendre que valencià i català són la mateixa llengua, contestaren que reivindicant el català a Europa, es reivindicava també el valencià, el tarragoní, el barceloní, l'eivissenc, el mallorquí, etc., és a dir, totes les variants geogràfiques d'aquesta llengua.

Així i tot, el govern valencià s'entestà a crear un clima de crispació que ja ha fet i està fent moltíssim de mal a tots els valencians, dividint aquesta qüestió en bons i roïns, en “estàs amb mi o estàs contra mi” i fent que la llengua ens separés, en lloc de lligar-nos i agermanar-nos, desfent la meravellosa qualitat intrínseca de les llengües que és la de crear lligams i no la de dividir. Val a dir també que el govern català no ha estat ni molt menys encertat en moltes de les seues declaracions que han estés també un clima de “prevenció”, en part de la població catalana, a tot allò que vinga de València. I així hem de patir que cada vegada que parlem amb un català, ens pregunte sistemàticament per la nostra opinió sobre la unitat de la llengua, posant en dubte si estem d'acord que la “terra és rodona”, simplement pel fet de ser valencians i això tampoc no ens fa cap favor; ens sentim insultats.

Dins d'aquest clima de crispació lingüística i de desficaci polític, el govern central decideix, per a tindre'ns a tots contents, enviar dues versions de la constitució a Europa, una en “català” i una altra en “valencià” ― amb el consegüent ridícul internacional, eixírem fins i tot a diaris alemanys ― ja que el president de la UE declarà que havia rebut dues versions de la Constitució exactament iguals. Efectivament, és com enviar una Constitució en castellà de Castella i una altra en castellà d'Andalusia, encara que aquesta última probablement, seria molt més diferent que la feta en “català” i “valencià”.

Després d'açò, els valencians encara hem hagut de patir portades diàries als periòdics amb declaracions cada dia més desgavellades, en una mena de concurs a veure qui la diu més grossa, on els polítics es proclamen abanderats de la nostra veu i parlen per nosaltres, afirmant quines són les nostres senyes d'identitat o quina és la nostra llengua, i menyspreant tota “intromissió externa”, és a dir, que els que no siguen valencians no poden parlar-ne. Però ara ací arribem al nucli de la nostra qüestió: a què anomenen aquests abanderats de la puresa ètnica, “intromisión foránea”, pot ser jo mateixa, nascuda a València però amb llengua materna castellana, ja que sóc de mare canària, sóc una intromissió forana. ¿Jo no podria parlar sobre la llengua segons aquesta premissa? ¿I quines són les meues senyes d'identitat?, ¿me les han de dir a mi quines són?, ¿algú ha de legislar per decret, com manifestava González Pons en el seu projecte de Decret de Senyes d'identitat, com m'he de sentir jo? Sens dubte jo sóc valenciana i hem sent valenciana, però no responc al perfil que alguns ens volen posar de valencianitat.

Així, aquest desficaci polític comença dient que els de fora no es poden immiscir i acaba amb actes tan absolutament reprovables com el viscut a l'AVL el 23 de desembre passat, on el Consell impedí de parlar i manifestar la seua opinió científica a acadèmics de la llengua ―especialistes en el tema i a més a més valencians.

Ara, quan ja no ens queden mans per dur-nos al cap, continuem sent públic impotent de la ignomínia i veiem incrèduls com a l'Ajuntament de Ròtova (la Safor), aproven en ple una moció el 27 de desembre, on aquest municipi considera persona non grata a tot aquell que manifeste la unitat de la llengua. Ara tampoc podré anar a Ròtova, bell municipi saforenc del qual vaig ser, paradoxalment, jurat d'un premi literari en valencià, fa ara 2 anys i us puc ben assegurar que els textos estaven escrits en veritable valencià, amb la mateixa normativa com escriuen curiosament a tot l'àmbit lingüístic català (Andorra, Catalunya, les illes Balears i el País Valencià o Comunitat Valenciana ― sempre estem amb les qüestions de nom).

Ens cansa molt aquest tema, ens avorreix sobiranament perdre el temps en qüestions buides que l'únic que pretenen és impopularitzar el valencià de tal manera, que la gent preferisca parlar castellà abans que calfar-se el cap en cabòries inútils. Però al mateix temps ens indigna, ens avergonyeix i ens fa sentir impotents, per això hem decidit dir la nostra i manifestar que tenim veu pròpia, que ningú ha de parlar per nosaltres ni dir-nos com ens hem de sentir valencians. Nosaltres, com a membres de l'Associació Veu Pròpia (Associació de nous i noves valencianoparlants) que fa ara 4 anys de rodatge, treballem perquè tot el que vinga de fora es puga integrar i aprendre la nostra llengua, treballem perquè cadascú siga valencià a la seua manera i puga exercir els seus drets de ciutadà sense que ningú establisca per decret les seues “senyes d'identitat”.

Torne a emfatitzar el fet que una persona com ma mare, establerta a València des de fa trenta anys i valenciana d'adopció, probablement no seria considerada valenciana i se l'exclouria d'aquesta definició sui generis de l'ésser valencià que postula el nostre govern. Encara que probablement ha fet molt més pel valencià que molts valencians, ja que s'ha integrat amb respecte a aquesta societat i ha aprés la llengua que li ha donat acollida.

Des de Veu Pròpia ens costava entrar en aquest debat lingüístic, perquè som una associació independent de qualsevol partit polític i no volíem entrar en aquesta discussió partidista, però finalment hem volgut manifestar el nostre rebuig absolut a l'actual manipulació política que s'està duent a terme amb la nostra llengua i la nostra cultura. Nosaltres volem que el valencià siga una eina per a establir lligams culturals, afectius..., per a apropar i no per a separar. Des de la nostra posició de nous parlants de la llengua, defensem la unitat del català i no tenim cap por de les influències externes, perquè nosaltres també som valencians.

Imma Simón de León.
Profesora de castellà a l’ESO i membre de Veu Pròpia.