Per Matthew Tree[1]

Allà als anys seixanta –en temps del Franco, quan la llengua catalana era encara en bona part il·legal més enllà de la privacitat de la llar- hi va haver un incident a l’emissora de ràdio espanyola Cadena SER que encara avui es recorda a Catalunya. La veu més coneguda de l’època, un presentador anomenat Bobby Deglané –que, en paraules de l’escriptor Quim Monzó, solia escometre els seus convidats com un “cavaller almivarat” -va convidar la comediant catalana Mary Santpere, molt coneguda també arreu d’Espanya, al seu espai de cap de setmana. Només començar, el locutor va dir “Mary, no és cert que els catalans, més que no parlar, bordeu com els gossos?” Sorpresa, la Santpere va respondre després de pensar-s’ho un instant: “Jo no ho diria pas, això, però el que sí que et puc dir és que, a Catalunya, és molt típic posar el nom de Bobby a un gos...”

Els que hem vingut a viure a la Catalunya postfranquista trobàvem i encara trobem inexplicable que a la resta d’Espanya aquest tipus de befes bobbydeglanesques –o pitjors- siguin molt més habituals del que seria raonable esperar després de 30 anys de democràcia. Les anècdotes es succeeixen, any democràtic rere any democràtic: de l’altra banda dels límits de Catalunya ens van arribant testimonis de catalans que fan un volt per l’Espanya monolingüe, i que tan bon punt són identificats pel seu origen se’ls mira malament, se’ls tracta malament, se’ls insulta al carrer, i són distingits amb tot un reguitzell d’atencions similars. Per exemple, conec un càmera de TV que em va explicar que el 2004, ell i el seu equip van entaular-se en un restaurant de Burgos per ser rebuts per l’encarregat amb un –i són paraules exactes- “Si queréis hablar en catalán, mejor lo hacéis en otro sitio.” Ara, que la meva anècdota preferida és la que fa un parell d’anys va descriure per ràdio l’escriptora en llengua catalana Empar Moliner. Explicava que tan aviat com havia pujat a un taxi a l’aeroport de Madrid, li va sonar el mòbil. Un amic de Barcelona. Va respondre. Van començar a xerrar, en català. Al cap de pocs segons, el taxista ja es girava per etzibar-li: “Aquí a Espanya, parlem espanyol!” La Moliner es va apropar per mentir-li a cau d’orella: “Ei, que estic parlant italià, val?” Resposta: “Ah bé, aleshores d’acord. No pasa nada.”

Personalment, trobo incomprensible que els catalans que han passat per experiències d’aquest estil mai semblen sortir-ne gaire afectats. Jo, si algú em digués que deixi de parlar anglès a un altre angloparlant, enqualsevol entorn, m’enfadaria molt. Tal vegada aquestes anècdotes, abundants com són, no deixen de ser això: anècdotes, episodis, casos aïllats de sparring regional prou habituals a molts països d’arreu del món. Potser, he pensat alguna vegada, els catalans fins i tot fan bé de descartar aquests incidents com simples tempestes en un got d’aigua.

Però el 2006 –quan el Parlament de Catalunya estava confegint el tercer Estatut d’Autonomia- vaig conèixer dos incidents que em va semblar que anaven molt més enllà d’una mera antipatia interregional. En tots dos casos, jo era al programa matinal de la cadena de ràdio RAC1. El músic Miqui Puig i jo teníem el que ben segur deu haver estat la feina més fàcil i ben pagada del món occidental: durant mitja hora no ens calia fer gaire res més que anar-nos explicant les coses que ens havien agradat i desagradat de la setmana anterior. De tant en tant, quan això ens resultava massa exigent, el presentador obria els micròfons i deixava que els oients hi diguessin la seva.

Un divendres, ens va trucar un taxista barceloní: el cap de setmana anterior s’havia comprat un Mercedes, i havia decidit celebrar-ho fent un viatget fins a la capital de l’Aragó, Saragossa, per lluir la seva nova eina de treball –ja llampant, és clar, amb els colors groc i negre que fan que els taxis de Barcelona es vegin d’una hora lluny- davant dels seus amics aragonesos. Tan aviat com es va aturar al primer semàfor de Saragossa, els conductors dels cotxes a banda i banda van començar a baixar les finestretes per dedicar-li tot tipus d’insults, amanits amb serioses recomanacions de marxar de la ciutat, clarament provocats per la naturalesa catalana del seu cotxe. Va aconseguir arribar a casa dels seus amics, que li van pregar que no aparqués l’automòbil al carrer, perquè no podien garantir que es mantingués d’una peça gaire estona. O sigui que el va portar a un pàrquing, però va ser aturat a l’entrada per un grup de joves irats que van amenaçar de trencar-li els vidres, aparqués on aparqués. Després d’això, el nostre taxista es va rendir i va abandonar Saragossa a tota velocitat per buscar refugi rere la frontera catalana.

El divendres següent,vam rebre una trucada similar, aquest cop d’una ciutat propera a Barcelona –crec recordar que de Mataró–. La trucada era de la mare d’una noia de setze anys que feia poc havia fet un viatge escolar a Madrid per veure el Museu del Prado. Al metro madrileny, la noia i les seves companyes anaven xerrant en català entre elles, quan un home gran assegut al davant els va comminar que parlessin espanyol. Ella s’hi va negar, dient que parlaria espanyol amb ell, però no a les seves amigues. El vell va respondre que si fos més jove -i cito- “Et trencaria la cara”. En aquell moment, un noi assegut al costat que havia seguit la conversa es va aixecar tot oferint-se per fer-ho. La mare de la noia ens va explicar que ella i les mares de totes les noies de l’escola ja els havien donat instruccions ben explícites abans que sortissin cap a Madrid: sota cap concepte no havien de portar cap símbol català o del Futbol Club Barcelona, i si els preguntaven la seva opinió sobre qualsevol tema polític havien de callar, canviar de tema o fer-se fonedisses. Totes aquelles mares consideraven aquestes precaucions absolutament essencials.