Si el nostre català imaginari fos una mica més cultivat del que és habitual, arribats en aquest punt es deliria per citar la famosa anàlisi de l’historiador francès Pierre Vilar: “Potser, entre 1250 i 1350, el Principat de Catalunya és el país d’Europa que seria menys inexacte, menys arriscat, descriure de forma aparentment anacrònica com un Estat-nació.” I si el nostre català fos un punt abrandat, també afegiria com qui no vol la cosa que en l’època a què es refereix l’afirmació de Pierre Vilar, la bandera que representava Catalunya és la mateixa que encara avui la representa. Mentre que la bandera espanyola, subratllaria satisfet, va ser inventada per decret el 25 de maig de 1785.

Ara bé, després d’això fins i tot el català més gallet no tindrà més remei que admetre que, a partir d’aquí, tot és ensulsiada. Començant per la unió dinàstica entre la reina Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, València i Barcelona. Però, advertirà, això no va significar la unió d’Espanya –com afirma el mite nacionalista espanyol- perquè el regne català-aragonés va mantenir el seu sistema legal, d’impostos, moneda, estructura parlamentària i també tarifes duaneres a les fronteres amb Castella...

Però no hi ha dubte que a partir d’aquest moment el poder es va anar traslladant a poc a poc de Barcelona cap al centre de la Península. El 1518, als mercaders catalans se’ls va prohibir comerciar amb l’Amèrica acabada de descobrir. El 1652, després d’una dècada de revolta popular contra la interferència castellana en els afers catalans –paral·lela als conflictes entre parlamentarisme i absolutisme que hi havia a tot Europa, i notablement a Anglaterra[4]- Catalunya va aconseguir mantenir la seva independència política, però va perdre una part important del seu territori –Perpinyà inclosa- a mans dels seus suposats aliats, el francesos.

Ara bé, això no és res comparat amb el que va passar el 1714, data clau de la història moderna catalana, quan el país va perdre la guerra contra la dinastia borbònica i va ser incorporada per la força de les armes a un Estat espanyol embrionari. Que, recordem-ho, encara no tenia ni bandera pròpia, però sí un monarca absolutista emprenyat, Felip V, que va usar el seu Dret de Conquesta per justificar la subsegüent eliminació de la independència financera, la moneda i la legislació pròpies de Catalunya –però no d’entrada el Dret Civil català, qüestió sobre la qual tornarem després- i totes les institucions catalanes, incloses les vuit universitats i el dret històric a ratificar el rei, i la presència de la llengua catalana en alguns contextos. I no es va aturar aquí: un barri sencer de Barcelona va ser enderrocat per construir una enorme ciutadella, on avui hi ha el Parc de la Ciutadella, per allotjar una part dels 30.000 soldats castellans que van ser desplegats a Catalunya per assegurar la seva submissió. Fins i tot els anglesos –aleshores aliats militars dels catalans, si més no sobre el paper- eren conscients que s’estava demolint un país independent. Precisament a Londres el 1714 apareix un opuscle que du per títol Considerant el cas dels catalans, en què l’autor afirma: “Caldria aclarir que el Principat de Catalunya, abans de caure sota el jou dela Corona espanyola, [...] sempre ha estat governat per les seves lleis, amb independència de cap altre regne. Fins avui, aquestes lleis han estat respectades i qualsevol intent de potinejar-les ha resultat en l’aixecament en armes del poble.”

Més tard, al segle XIX, hi va haver un ressorgiment de la cultura catalana que, amb la conjunció d’altres circumstàncies, va propiciar l’aparició del catalanisme polític que eventualment va portar a la recuperació –després de 218 anys de supressió- de la principal institució de govern, la Generalitat, i de l’establiment d’un Estatut d’Autonomia (1932) pel qual es va recuperar una petita part del’autogovern perdut el 1714. Però és clar, tant la Generalitat com l’Estatut van ser suprimits set anys després pel conegut dictador feixista Francisco Franco Bahamonde, que va manar de 1939 a 1975. Quatre anys després de la mort de Franco, el 1979, es va negociar un nou Estatut d’Autonomia sota l’atenta supervisió dels militars, i més tard un tercer, dissenyat per millorar les insuficiències que les circumstàncies havien imposat en el segon, va ser aprovat de forma gairebé unànime pel Parlament català el 2006, però va ser impugnat pel conservador Partido Popular i el Defensor del Pueblo espanyol (socialista) i així ara el tenen guardat al congelador del Tribunal Constitucional espanyol.

Aquí tenim, doncs, en breu, la versió catalana de la història. Que agradi, o no, tant és. El fet és que aquesta és la manera de veure el passat col·lectiu que tenen la majoria dels catalans raonablement ben informats.

Des del punt de vista castellà, la conquesta militar del Principat de Catalunya el 1714, i les dotzenes de mesures que es van prendre després per posar Catalunya a ratlla amb les lleis i l’idioma de Castella, són simplement part del que es considera un procés de construcció nacional de l’època. Era i és, sempre des del punt de vista castellà, una cosa absolutament normal, que hom pren per descomptat. En canvi, el que els catalans de 1714 més ressentien era la pèrdua del seu sistema legal i de les institucions, ara desaparegudes d’una sola batzegada. Des del seu punt de vista, això constituïa una pèrdua total de la independència política que no era legítima i mai no seria legítima. Van aparèixer pintades als carrers de Barcelona que deien: “Tot Catalunya és habitacle de presó”. Encara avui per a molts catalans, el que ells entenen com una forçada pertinença al projecte nacional castellà-espanyol, no és legítima.