És durant aquest període posterior a 1714, i especialment durant el segle XIX, que comencen a aparèixer els prejudicis anticatalans moderns que avui vivim. Fixem-nos en l’idioma, per exemple. Tot i que l’informe preliminar d’un funcionari castellà anomenat Batio afirmava poc després de 1714 que els catalans -i cito- “parlen i escriuen només en català, sense usar gaire el castellà”, les noves lleis imposades pel règim castellà insistien que l’espanyol o el llatí eren els únics idiomes a usar als jutjats, en lloc del català com havia estat costum fins aleshores. També es van establir guies per prohibir el català a l’ensenyament escolar, en l’edició de llibres i en la prèdica, activitat molt estesa aleshores quan gairebé tothom creia en Déu.

Caldria assenyalar que aquests decrets van resultar de molt difícil aplicació al principi. I potser per això van caldre mesures vuitcentistes per limitar l’ús del català, que es van anar multiplicant fins arribar a una a un extrem gairebé frenètic a finals de segle. El 1881, qualsevol tipus de document en català –des d’un testament a un bitllet de tramvia- va ser declarat nul de ple dret. La prohibició del català als jutjats es va fer més estricta, sovint amb conseqüències desastroses per als demandants monolingües: el 1905 el diputat per Tarragona Julià Nogués va explicar al Parlament espanyol el cas d’un català que havia estat engarjolat 14 anys sencers per respondre “sí” en lloc de “no” a la pregunta d’un jutge castellà que no havia entès bé. El 1896 es va prohibir parlar català en tot tipus de trobades, tant al carrer com portes endins. El mateix any es va proscriure l’ús del català en converses telefòniques i en telegrames. El 1900, va ser prohibit als teatres. Més tard, la dictadura de Primo de Rivera, que va durar set anys a partir de 1923, va enviar inspectors per acomiadar de forma fulminant qualsevol professor d’escola a qui enxampessin parlant català als alumnes. Tots els cartells i rètols de tot tipus havien d’estar només en castellà. Es va obligar els serenos a cantar les hores en castellà en lloc de català. A aquestes altures, 1929, ja hi havia unes 150 lleis dissenyades per augmentar o imposar l’ús del castellà a Catalunya. I al general Franco encara no li hem vist ni les orelles...

La tossuderia dels catalans a seguir usant la seva llengua malgrat tot això –conegut és l’episodi protagonitzat per l’arquitecte Antoni Gaudí el 1924 amb un policia irat que el va acabar arrestant perquè, com que el venerable prohom se li adreçava en català, l’agent va etzibar-li si és que no sabia parlar castellà: “I és clar que en sé! Però no em ve de gust parlar-lo!” va ser la resposta de l’arquitecte- doncs aquesta tossuderia, deia, ha portat els espanyols monolingües a creure, encara avui, que els catalans usen la seva llengua no només com a senyal de manca de respecte envers els castellanoparlants i per extensió envers la nació espanyola tota, sinó també com a estratègia per eliminar l’ús del castellà a Catalunya. Ja el 1916, un diputat castellà de les Corts espanyoles, Eduardo Ortega y Gasset –germà del famós José- va declarar: “No es tracta tant de perseguir el català a Catalunya; es tracta més aviat d’evitar-hi la persecució de l’espanyol.” Aleshores, la immensa majoria dels catalans o bé eren monolingües catalanoparlants o bé tenien un coneixement molt imperfecte del castellà. Avui en dia, i ja és ben curiós, malgrat que tots els catalans saben castellà, de tant en tant sorgeixen grupuscles de polítics i intel·lectuals espanyols que encara insisteixen a proclamar que a Catalunya es persegueix el castellà. Un Manifiesto por la lengua común difós aquest mateix mes de juny, repetia la mateixa acusació. I encara que els seus redactors pretenien un coneixement íntim, quasi sexual, de l’estat de la qüestió a Catalunya, només tres dels disset signants hi viuen de fet, mentre que la majoria s’estan a l’Espanya monolingüe, un altre al País Basc, i encara un altre, a Londres. O sigui que aquí tenim un dels orígens dels prejudicis anticatalans: no tant l’idioma en si, com la tossuderia d’un gran nombre de catalans a usar-lo com a llengua per defecte a Catalunya. Malgrat haver estat renyats durant tant de temps amb severes admonicions que això està molt mal fet.

La darrera cosa de la qual volia parlar al London School of Economics és d’economia –un tema que entenc encara menys que, posem, la teoria de cordes bosònica- però per tal de poder entendre el crucial segon origen de l’antipatia envers Catalunya a Espanya, hem d’abordar el delicat tema dels diners. Al capdavall, el català estereotípic –a ulls dels espanyols monolingües, no tots és clar- no només borda com un gos, sinó que a més és garrepa, del puny estret, avar, lladregot i fins i tot –i aquesta acusació ve del 1907, d’un article de Pío Baroja al diari El Mundo- un jueu (“Tot a Catalunya,” va escriure, “té un marcat caràcter semític.”). L’estiu passat, cent i un anys més tard, un català amic meu resident a Londres va sentir en una xerrada a l’Instituto Cervantes que uns espanyols d’entre el públic descrivien els catalans com “una colla de jueus”. La suposada gasiveria dels catalans ha estat reflectida en un seguit d’acudits populars, els més elaborats dels quals –com també passa amb l’humor jueu- són explicats pels mateixos al·ludits. Els de l’Espanya monolingüe tendeixen a ser més curts i alhora més obtusos. El més curt que conec, i que vaig sentir personalment, fa: [acudit sobre el català mort, explicat amb polze i dit índex].

Com ja s’ha dit abans la llei civil catalana va poder seguir vigent unes quantes dècades després de la derrota militar de 1714. El Dret Civil català afavoria i fomentava la tendència existent a Catalunya cap al minifundi, el comerç i el principi de la inversió del capital. Quan, el 1778, es va permetre als catalans comerciar amb les amèriques, aquests s’hi van posar de valent, comerciant principalment amb licors –l’aiguardent català era un dels productes principals del país- i amb sucre, cafè i, en bona mesura, també esclaus. La riquesa que els comerciants reinjectaven a l’economia catalana va obrir el camí de la primera revolució industrial de la costa mediterrània. A principis del segle XIX, aquest desenvolupament ja començava a causar friccions entre Catalunya, amb una economia capitalista basada sobretot en la producció tèxtil, i l’Espanya central i del sud, amb una economia principalment agrària, els beneficis de la qual anaven a parar a un grup reduït de terratinents amb força influència a Madrid, tant a la cort com al Parlament. El lobby dels empresaris catalans va pressionar el Govern central per la instauració de lleis proteccionistes que afavorissin la creació d’un mercat intern espanyol. Els terratinents, els productes agrícoles dels quals ja tenien de fet un mercat protegit, es van oposar a aquestes iniciatives proteccionistes, tot i que haurien afavorit els industrials d’arreu d’Espanya, no només els catalans.