De tot aquest període, però, res em va fer entendre personalment com de salvatge en va arribar a ser el clima anticatalà del franquisme com la història verídica que em va explicar un home a qui vaig comprar una taula, ara farà deu anys al barri de Sant Antoni de Barcelona. El 1966, quan tenia vuit anys i encara vivia al poble, els pares el van enviar a l’Ajuntament a recollir un imprès. En entrar al vestíbul, va dir “Bon dia” sense pensar-s’ho, en lloc del “Buenos días” espanyol. L’home rere el taulell es va aixecar i va sortir, i sense dir ni paraula li va clavar un plantofada que el va fer caure de cul a terra. Qualsevol anglès que pugui imaginar un nen de 8 anys bufetejat per un funcionari públic per dir “Bon dia” a Bristol o Birmingham, posem per cas, podrà fer-se una idea del que significava ser catalanoparlant a Catalunya durant bona part de la segona meitat del segle vint...

Amb l’arribada de la democràcia, lluny de guanyar-se la simpatia de l’opinió pública espanyola per haver patit gairebé una extirpació quirúrgica de la seva cultura, una enquesta encarregada el 1977 per l’aleshores president espanyol Adolfo Suárez, indicava que Catalunya era la regió d’Espanya menys apreciada a Madrid i les dues castelles, a Andalusia, Galícia, Extremadura, Astúries, Múrcia, Aragó i les Illes Canàries. Només a València, les Illes Balears, Navarra i el País Basc, els catalans aconseguien escapar del darrer lloc de la llista. D’aleshores ençà, l’antipatia envers els catalans ha demostrat estar tan profundament arrelada a l’Espanya monolingüe que l’historiador català Josep Maria Solé i Sabaté va dir en una entrevista recent, i cito les seves paraules exactes: “De la mateixa manera que a Àustria, abans de la Segona Guerra Mundial, hom no podia ser plenament austríac sense ser una mica antisemita, també avui a Espanya no es pot ser cent per cent espanyol sense ser almenys una mica anticatalà.”

Hem vist al principi com el prejudici anticatalà, fomentat obertament en alguns mitjans espanyols i per alguns polítics espanyols, comporta assetjaments, abusos verbals, i coses per l’estil. Però de tant en tant pren una forma més seriosa, i no hi ha millor exemple d’això que l’extraordinari i inversemblant cas de l’Èric Bertran. El 2004, l’Èric Bertran era un noi de 14 anys que vivia a Lloret de Mar, un poble turístic de la Costa Brava. Entusiasta de Harry Potter, l’Èric tenia una pàgina web anomenada “L’Exèrcit del Fènix”, nom inspirat en l’Ordre del Fènix de J.K. Rowling. El 24 de setembre, l’Èric va enviar un correu electrònic a dues cadenes de supermercats i a un productor de làctics, exigint que incloguessin el català en l’etiquetatge dels seus productes i suggerint que la seva organització del Fènix els faria la vida més difícil si no ho feien. El que volia dir amb això, com va explicar en un correu posterior, era que ell i tres altres adolescents que formaven l’Exèrcit del Fènix col·lapsarien el servei d’atenció al client d’aquestes companyies amb una allau de correus electrònics.

El 30 de setembre, just abans de les 11 de la nit, vint guàrdies civils en uniforme de combat i amb armes automàtiques van irrompre a la casa de l’Èric, van escorcollar la seva cambra i es van endur el seu ordinador i el del seu germà. Es van identificar com a membres d’una brigada antiterrorista que havia estat enviada des de Madrid aquell mateix dia. Va resultar que una de les cadenes de supermercats a les quals l’Èric havia enviat correus l’havia denunciat a la policia pensant-se que l’Exèrcit del Fènix era una organització de guerrilla urbana, una sospita que aparentment compartia la divisió d’intel·ligència de la Guàrdia Civil. Quinze dies més tard, durant els quals l’Èric va patir diversos atacs de pànic i va haver de rebre tractament, va ser citat a declarar a Madrid davant la fiscalia. El 15 de desembre, en un episodi gairebé delirant, la fiscal –que en una relliscada va admetre que no havia llegit el correu original que havia causat tot l’enrenou- va declarar l’Èric mentalment inestable perquè tenia fotografies de crema de banderes espanyoles al seu lloc web (l’endemà va ser obligat a veure un psicòleg forense), i després de discutir amb ell sobre la seva identitat nacional, va amenaçar-lo tot cridant “Digues que ets espanyol, o t’engarjolo!”

Un any més tard, el març de 2005, la cadena de supermercats va retirar la denúncia, després de mesos amb el servidor col·lapsat per ciberactivistes catalans enfurismats. El fons de tota aquesta qüestió és que un episodi com aquest hauria estat inimaginable a qualsevol altra banda d’Espanya que no fos Catalunya, amb la molt probable excepció del País Basc. Un noi de 14 anys de Cantàbria o les Canàries, posem per cas, que enviés un correu electrònic rondinaire a una companyia per convence’ls d’etiquetar tots els seus productes en castellà no hauria rebut, podem comptar-hi, una visita d’una unitat antiterrorista de Madrid.

Així doncs, quina situació estem vivint ara, nosaltres els residents a Catalunya? Bé: el boicot a tots els productes catalans que es va iniciar el 2006 –l’època en què es negociava l’Estatut d’Autonomia- encara és seguit per una important minoria de l’Espanya monolingüe (a Madrid, un 21% de ciutadans van confirmar fa poc que seguien sense comprar català). El dèficit públic de 20.000 milions d’euros anuals, combinat amb l’arribada d’un milió dos-cents mil nous ciutadans els darrers deu anys, afegits a una població original de 6 milions, ha incrementat de forma notable la pressió sobre escoles i hospitals. Campanyes mediàtiques generades fora de Catalunya, titllant els catalans d’abusadors lingüístics i destructors de l’idioma espanyol a Catalunya, continuen fent-nos la mateixa murga de sempre, malgrat que el setembre d’aquest any un estudi oficial de la Unió Europea no només va dictaminar que no es persegueix el castellà a Catalunya, sinó que també va recomanar que el sistema d’immersió lingüística empleat a les escoles públiques catalanes fos adoptat per altres comunitats bilingües d’Europa.

Ras i curt, els catalans s’estan cansant d’una situació cansosa que ja ha durat massa, massa temps. Dels aproximadament sis milions de ciutadans que tenen dret a vot, més de dos milions ja volen la independència sense embuts, i uns altres dos milions es declaren indecisos. Fins i tot nosaltres, els estrangers sense vot, hem estat enquestats. Una majoria de llatinoamericans, sembla, preferirien quedar-se a Espanya, mentre que el europeus de l’est, per exemple, estan majoritàriament a favor de la secessió. Com ho està també almenys un anglès resident de fa temps... Més encara quan menys d’un 40% de la població espanyola dóna suport a una intervenció armada en cas que Catalunya i el País Basc alcessin la mà per dir adéu.