La primera vegada que vaig sentir parlar de Catalunya va ser la nit de cap d’any quan tenia deu anys. Mentre el meu pare escoltava un disc de Serrat, em va explicar que a Espanya hi havia un lloc on la gent par lava una llengua que es deia “catalán” i que per molt de temps es va prohibir parlar-la al carrer. En aquell moment vaig pensar que aquelles persones eren uns herois.

Jo soc mexicana i fa un any i mig que visc a Barcelona. Abans d’arribar jo tenia molt clar que hauria d’aprendre aquesta nova llengua, la historia i la cultura de Catalunya per educació i per respecte a aquesta terra. A Mèxic, el meu marit va començar a ensenyar-me algunes paraules i expressions degut a la meva insistència, ja que pensava que aquí tothom em parlaria en català. Dos mesos desprès de viure aquí vaig començar a fer classes de català, tres hores per setmana res més (les classes, a més de insuficients, son lentes perquè hi ha gent de totes les edats i n’hi ha molt poca diversitat d’horaris). Fora de les classes únicament puc practicar amb el meu marit, perquè al lloc on visc, la majoria d’habitants son immigrants que han vingut d’altres comunitats autònomes i només parlen en castellà.

Tinc la sensació de que a Barcelona existeixen dos grups: un majoritàriament castellà i altre català, que cada vegada es redueix en número i que és menyspreat per molta gent, fins i tot per ells mateixos.

Tot això ha provocat en mi una certa desil·lusió i una mica de ràbia, perquè tot això que em semblava tan normal va resultar no ser-ho. Ara la meva vida transcorre en un món castellanoparlant, les poques persones que conec que parlen català fan una terrible barreja entre les dues llengües i com saben que soc de fora no es dirigeixen mai a mi en català. Moltes vegades m’he preguntat si val la pena aprendre una llengua que la gent d’aquí mateix la menysprea i no la veu com un valor que els enriqueix.

Des que he arribat he escoltat de tot i m’ha passat de tot: demanar coses en català i que la gent em respongui en castellà, escoltar gent que barreja el català i el castellà tant al carrer, com als medis de comunicació (i així han aparegut paraules com “gastus”, “jamó”, “bocadillu”, “esquines”, “tinc què”, etc.), i gent que em diu que no cal que aprengui el català perquè tothom m’entén en castellà. Aquesta situació m’entristeix i fins i tot en algunes ocasions he dubtat si continuar aprenent català. He arribat a pensar que les meves classes de català i els cursos que he fet sobre historia de Calatunya han sigut temps perdut. Però quan surto de Barcelona i vaig a pobles una mica allunyats on la vida es fa en català, tothom es dirigeix a mi en aquesta llengua, veig els nous nens catalans (d’origen africà) jugant en català, i això m’omple d’alegria, això m’estimula a continuar aprenent i em fa sentir malament amb mi, per donar-me per vençuda tan d’hora.

Jo desitjo ser una catalana com qualsevol i viure immersa en un mon català, tinc la capacitat i la intel·ligència per fer-ho, només em fa falta una mica més de pràctica i que se’m donin oportunitats: les oportunitats que se’m neguen cada vegada que algú, en notar el meu accent, es dirigeix a mi  en castellà.

Lucy Galvez.