|
|
Ja han estat diverses les vegades que algú m’ha preguntat “Per què Veu Pròpia?”. En el meu cas la resposta no podria ser cap altra: “Per qüestions pràctiques, per pura necessitat.” Sempre s’ha dit que la continuïtat de qualsevol organització depén molt de la demanda que aquesta genera dins de la societat en què s’insereix. El meu cas és només un bon exemple d’aquest lligam necessari entre el col•lectiu i els interessos dels seus membres. Però com el meu, hi ha molts més casos de tantes persones que volen, que precisen d’arrelar-se a aquesta terra (per exemple, mitjançant la seua llengua), i que potser l’única manera que trobaran de fer-ho siga a través de col•lectius emergents com aquest.Llegiu-ne més...
Jo sóc un nou parlant de català a València i vell parlant de portugués a Galícia. D’aquesta terra em vaig traslladar a València fa ja gairebé tres anys. Un poquet contra la meua voluntat, és veritat, però també amb la curiositat que sempre desperta encetar una nova vida a una terra estranya. D’estranya, no en fou molt de temps, però. De seguida vaig identificar aquest poble com a molt obert i hospitalari i, als mesos, ja em sentia a ma casa. Vaig voler aleshores sentir-me’n un més: al meu cor hi havia espai per a dos terres…
Tanmateix, hi havia una cosa que no semblava voler oferir-me aquest poble amb bona voluntat: la seua pròpia cultura. La meua curiositat s’estavellava una i altra vegada contra el mur d’aquelles persones (moltes) que no semblaven disposades a fer de la seua llengua un motiu d’orgull, de la seua cultura un producte atractiu i exportable. Vaig començar a buscar. Buscar persones que s’estimassen, qui em fes classes de llengua, llocs on poder respirar la terra, gaudir la meua casa d’adopció. No era fàcil trobar-ne. M’imaginava el desassossec que haurien de sentir tantes persones com jo, intentant recórrer el mateix camí, fer el mateix viatge, i pensava, què fàcil resulta abandonar.
És veritat que vaig trobar persones meravelloses, no una ni dos, moltíssimes, però no arribaven a omplir tots els àmbits de la meua vida. Més a sovint, al treball, al carrer, és fàcil trobar gent que, si ja ignora l’ús de la llengua entre els valencians i les valencianes, per què no hauria de menysprear la seua adquisició per part d’un forà? De vegades em sentia ridícul, el meu nivell lingüístic no és encara massa bo, i moltes persones desconsiderades amb el seu país semblaven preguntar-se per què havia de parlar la llengua, semblaven ofeses perque algú s’hagués adherit al llegat que poquet a poquet molta gent nadiua anava deixant enrere.
Feia falta un nou discurs, esperançador per a aquelles persones de dintre, integrador per a qui ve de fora... un discurs cohesionador, per tant. Un nou discurs que aconseguís arrelar a la llengua tanta gent d’ací que ja no l’estima, perquè ja no la sent. Un discurs que ens mostre a aquells i a aquelles que venim de fora els immensos atractius de la terra en què ens trobem…
… Veu Pròpia va nàixer llavors…
Eduard Sanches Maragoto
|
|
