Quan jo era petita, la meva mare sempre m’explicava contes abans d’anar a dormir. Recordo haver-me passejat per la casa amb una cantarella que m’havia quedat gravada: “Patufet, on ets?-a la panxa del bou, que ni neva ni plou”. Probablement, aquestes van ser algunes de les primeres paraules que jo vaig sentir en aquella llengua que tot just estava començant a descobrir, el català.

Tot el meu entorn familiar és catellanoparlant. El meu pare va néixer a Torrevieja i va venir a viure a Catalunya quan només tenia catorze anys. Per part materna, els meus avis eren de Badajoz i van arribar a Catalunya, on va néixer la meva mare, concretament a Barcelona, cap a finals dels anys quaranta. La meva mare mai va arribar a estudiar català a l’escola perquè el franquisme ho havia prohibit. Tot i així, al llarg de la seva vida  va mantenir un interès especial per aquella llengua que, encara que no s’atrevís a parlar, sempre l’havia considerat la seva lengua. D’aquesta manera ens ho va transmetre a nosaltres, els seus fills. Recordo que alguna vegada m’havia explicat que el català era també la meva llengua, la llengua del país on jo havia nascut i que, encara que a casa només parléssim castellà, jo tenia la sort d’estudiar català a l’escola i el podria parlar amb els meus companys.

Una tarda, vaig descobrir el meu germà, que era més gran que jo i ja anava a l’institut, llegint un llibre amb molt d’interès. Em va explicar que es tractava d’un poeta que havia nascut al nostre barri, la Barceloneta. Recordo encara com em va recitar algun vers d’aquella edició facsímil de la poesia completa de Papasseit, que sempre vaig veure que guardava com si fos un tresor.

El meu bilingüisme és fruit, d’una banda, d’aquest amor per la llengua catalana que em van saber transmetre, tant la meva mare com el meu germà, i d’altra banda, de la immersió lingüística que vaig fer a l’escola.  Ara bé, sempre he sigut molt constant en aquest procés d’adopció de la llengua catalana. Mai deixava escapar cap oportunitat que em permetés posar en pràctica el meu català. Actualment, el català és la meva llengua d’ús habitual, amb els amics, a la feina, a la universitat No sé en quin moment vaig perdre de vista aquella maleïda vergonya que algunes persones confessen tenir, per allò del “se’m nota, se’t nota”, però us asseguro que cal perdre-la i cal també despenalitzar els accents. Quan parles una llengua, estàs donant vida a aquella llengua. Pel que fa als sons, sempre n’hi haurà alguns que, com que no tenim interioritzats, costaran més que d’altres, però amb interès i paciència us asseguro que tot es pot aprendre, només es qüestió de proposar-s'ho.

Susana Montesinos.