Quan vaig arribar a Catalunya, ara fa tot just sis anys, no entenia ni un borrall de català. Recordo els primers dies a la Universitat que arribava a casa amb un mal de cap horrible de l’atenció que hi havia de posar per poder agafar els apunts de les classes impartides en aquesta llengua. Tanmateix, era l’únic lloc on la sentia. Aleshores, jo vivia a Cerdanyola del Vallès i la veritat és que de seguida em vaig adonar que no necessitava el català per res. A part d’algunes classes, que aviat entenia perfectament, tothom em parlava en castellà. No obstant això, hi havia alguna cosa que no rutllava. Em feia molta ràbia que els meus companys de classe haguessin de canviar de llengua per parlar amb mi. Jo els deia: «Parleu-me en català. Si no, no l’entendré mai». Jo volia ser una més i la manera de ser una més, d’integrar-me, era parlar la seva llengua.
Així, vaig començar a xampurrejar el català. Molts cops, però, em pregunto què hauria passat si no hagués arribat a Catalunya i m’hagués trobat dins d’un entorn majoritàriament catalanoparlant, si els meus companys i amics no haguessin tingut la paciència que van tenir en repetir-me cent mil cops les coses fins que les entenia, en corregir-me, en esperar que acabés les frases que trigava mitja hora a construir. No ho sé, no sé si avui us estaria escrivint aquestes ratlles en català. L’únic que sé és que ara que parlo català sempre i amb tota naturalitat no em sento exclosa de res, no tinc la sensació que m’estic perdent alguna cosa. Sóc una més: asturiana, sí, però una més. Ningú ha de fer l’esforç de parlar una llengua que no és la seva per adreçar-se’m. En tot cas, he estat jo qui he fet l’esforç. Però Catalunya m’ha ofert molts amics, una feina, una família... Jo, el mínim que podia fer, és aprendre la seva llengua. I, de fet, l’esforç s’ha vist recompensat amb escreix.
Estimar un país és estimar tot el que aquest país comporta. Jo m’estimo Catalunya perquè Catalunya m’ha estimat a mi. Per tant, voldria aprofitar l’oportunitat que m’ha donat Veu Pròpia en explicar-vos la meva experiència per donar les gràcies a tothom que em va ajudar durant tot el llarg procés d’aprendre la llengua. Gràcies per la vostra persistència, per no deixar-me defallir, per fer-me estimar un país i una llengua que ara són els meus. I a tots aquells que pensant, amb tota la seva bona fe, que em feien un favor parlant-me en castellà, només dir-los que, tot i que de bon començament s’agraeix —perquè és molt més còmode—, a la llarga és molt perjudicial per a tots els nouvinguts, perquè l’única manera d’aprendre una llengua és sentint-la, tenint espais on fer-la servir. Si ens parleu en una altra llengua ens esteu excloent, ens esteu dient que no som d’aquí, que som estrangers... I quan una persona arriba a un lloc el que més vol és integrar-se, ésser tractat com un més. Per tant, si us plau, parleu-nos en català!
Carmen Pérez.
|
