|
|
Ferran Suay i Lerma
Societat Valenciana de Psicologia
N’hi ha molt, de valencià amagat. M’estic referint —també— a la llengua. Les persones que tenen per costum parlar habitualment en valencià (que n’hi ha) ho saben prou bé. Tot sovint, inicies una conversa en valencià i et responen en espanyol. En aquest moments, molta gent canvia automàticament de llengua. D’això, els sociolingüistes en diuen «norma de convergència a l’espanyol», i té la perversa virtut que, els qui l’apliquen, mai no arriben a saber si el seu interlocutor parla valencià o no. Així, tenim dues persones catalanoparlants, parlant entre elles en espanyol, i ignorant que parlen la mateixa llengua. I tanmateix, si després de la primera resposta en espanyol insisteixes a seguir parlant en la teua llengua, és freqüent descobrir que resulta que és també la seua, i més o menys tímidament, s’hi produeix una nova convergència, ara cap al valencià, què així trau el cap a la superfície.
És el que podríem anomenar «el valencià ocult». I ara estic parlant de la llengua, i també de la persona: de la identitat. Són els valencians que han après a ocultar la seua identitat, amagant la seua llengua, i adoptant-ne la imposada com a mitjà de comunicació social, si més no, amb els desconeguts. I n’hi ha molts, de valencians ocults. Per trobar-los només cal mantenir la llengua una estona més. Tindre un poc de paciència, i no canviar quan rebem la primera resposta en castellà.
El fenomen no és nou. Els valencians del Cap i Casal que teníem edat escolar en els anys 60, com que l’escola era un ambient abrusadorament monolingüe, solíem parlar en espanyol entre nosaltres. Només quan feies una mica més d’amistat, i potser anaves un dia a casa d’un amic, veies que allà també parlaven com a ta casa i, protegit pel refugi domèstic, t’atrevies a parlar com ho feies en família. Així, el valencià esdevenia un vincle afectiu afegit, que tenies amb aquell amic i no amb uns altres, i adquiria una connotació de confiança que, tot i ser agradable, no ha contribuït gens a fer visible la nostra llengua. Apreníem a ser valencians només en la intimitat. A l’exterior, fora d’aquests cercles reduïts, la llengua era l’altra, l’espanyol, i la submissió lingüística, derivada de l’aplicació sistemàtica i unidireccional de la norma de convergència, era l’única conducta acceptable. Ni tan sols es plantejava cap altra possibilitat.
Així que tots hem estat, en un moment o altre, «valencians ocults». Només que, ara que hi ha lleis que ens garanteixen (això sí, poc més que teòricament) el dret a expressar-nos en català, unes persones han eixit de l’armari, mentre que unes altres encara s’hi amaguen. Generalment, hem de pensar que ho fan perquè és això el que han aprés, i no perquè reneguen de ser valencians, tot i que n’hi ha ha que sí que se n’avergonyeixen i fan una renúncia activa dels seus orígens. Quan no és així, no és difícil donar-los oportunitats per eixir de l’armari. Només cal mantenir la llengua una miqueta més del que fem habitualment, i —amablement, això sí— invitar-los a sumar-se a una nova norma de convergència al català, que contribuiria molt a fer que la nostra llengua tinguera una presència social més ajustada a la realitat dels parlants. |
|
