Els nous parlants no tenim existència pública, però som molta gent. Provenim de famílies on no es parla el català/valencià o d´altres llocs de l'estat o l'estranger. En alguns casos fer nostra la llengua és recuperar una llengua familiar no transmesa. Tots nosaltres l'hem adoptat com a llengua habitual.
La nostra invisibilitat és un problema. Hi ha organitzacions amb interessos dubtosos que s'apropien de la nostra veu i parlen en nom nostre, sense consultar-nos. Pretenen "defensar" els nostres drets com a castellanoparlants i "protegir-nos" d'una suposada "dictadura lingüística". Molts i moltes de nosaltres estem farts de demagògia a costa nostra, i creiem que ja és hora de fer sentir la nostra veu en públic.
També ens preocupa que disminueixi l'ús públic de la llengua que hem adoptat i en la qual hem invertit temps i energies; la llengua amb la qual ens hem sentit membres de la societat que ens ha acollit. Ens preocupa que molts conciutadans no acabin de fer el procés que nosaltres hem seguit: l'adopció del català/valencià com a llengua habitual. Aquest procés no és fàcil: moltes persones es veuen bloquejades per sentiments d'inseguretat i vergonya quan comencen a parlar-lo habitualment, i la majoria dels parlants d'origen no hi ajuden, perquè es passen al castellà quan detecten un accent no nadiu. Cal transmetre la nostra experiència d'haver adoptat la llengua, i ajudar les persones que s'enfronten amb els "petits grans problemes" de començar a parlar-la.
Finalment, molts i moltes de nosaltres considerem que la societat no s'implica prou en la promoció i la defensa de la nostra llengua comuna. I malauradament, la política lingüística que es fa i el moviment en defensa de la llengua no acaben de connectar amb els nous parlants, presents i futurs, perquè se centren massa en la idea de "recuperar" la llengua. Però molts de nosaltres no hem de recuperar cap llengua, perquè no l'hem perdut ni hem renunciat a res; al contrari, nosaltres hem guanyat una llengua. No tenim nostàlgia del passat, sinó que mirem cap al futur. No volem la supervivència sinó el benestar de la nostra llengua comuna. I creiem que ha arribat el moment de parlar des del nostre punt de vista, el dels nous parlants.
A continuació us mostrem un article que es va publicar al diari AVUI l’any 2002, potser ja en fa molt però creiem que no ha perdut el seu valor i que defineix molt be el fet migratori al nostre país, un article que val la pena recordar.
Teoria i pràctica de l’empeltament. Salvador Cardús i Ros.
Als catalans ens ha mancat una teoria de país que expliqués com és que, malgrat ser terra d’immigració, no hem acabat essent una terra d’immigrants. Ho sostinc de fa temps. Vull dir una teoria per donar compte de l’itinerari personal i col•lectiu, no sempre acabat del tot però ben encaminat en la major part de casos i sovint reeixit, pel qual una gran majoria de ciutadans hem deixat de ser immigrants i ens hem pogut desfer de l’estigma d’estranger fins a esdevenir catalans.
Un estigma, el d’immigrant, en què l’espanyolisme no ha parat de burxar –i després, de fer veure que hi posava pegats per calmar la ferida– per tal d’evitar que es consumés el procés d’incorporació nacional dels fluxos de població que al llarg de segle vint, i de molt abans, han anat arribant al nostre país. I no només l’espanyolisme, sinó també una certa ciència social que ha confós la defensa moral del feble amb la condescendència intel•lectual i que ha estat capaç d’inventar-se allò tan terrible dels “immigrants de segona generació” que converteix l’estigma en una herència, com si la condició d’immigrant es transmetés genèticament. Llegiu-ne més...
